Sira

Aquests dies fa un fred de mil dimonis!!!! Però està clar que ella no perdona. Això és sagrat!!! Cada matí després d'esmorzar, evidentment, les dues, hem d'anar de passeig. Llavors les paraules màgiques són: "Sira, parc" i es torna lela. Comença a donar voltes i em condueix cap a la porta. Aquest és el ritual del matí, perquè al vespre n'hi ha un de similar. Jo crec que el parc és un dels seus llocs preferits; evidentment, per necessitat fisiològica, però també perquè li agrada córrer, saltar, empaitar coloms o qualsevol altre mixó, o menjar herba, a vegades sembla una vaqueta negra pastant. Els caps de setmana anem una mica més enllà, ens adintrem pel bosc i la muntanya. Allí campa alegrement, va al seu aire, ensumant, mirant, corrent. La platja, en canvi, ja no l'entusiasma tant. La sorra sí, però l'aigua ni parlar-ne.
I una altra cosa que tampoc li fa massa gràcia és veure'm asseguda davnat del bastidor. Llavors contraataca i em porta el seu "nino" i me'l deixa sobre els genolls per a que juguem. Mireu si no li agrada el px que un dia va agafar-me una bosseta on deso els fils i va acabar amb ella. Ho va escampar i enredar tot. El menjador semblava un camp de batalla!!


Esta semana hace un frío horrible!!!! Pero está claro que ella no perdona.¡¡¡ Esto es sagrado!!! Cada mañana después del desayuno, de ambas por supuesto, tenemos que ir de paseo.
En ese instante, las palabras mágicas son: "Sira, parque" y se vuelve majareta. Empieza a dar vueltas hasta conducirme a la puerta. Este es el ritual matutino, porque por la noche hay otro similar. Yo creo que el parque es uno de sus lugares preferidos; evidentement, por necesidad fisiológica, pero también porque le encanta correr, saltar, perseguir palomas o cualquier pájaro, comer hierba (muchas veces parece una vaquita pastando). Los fines de semana vamos más allá adentrándonos en el bosque o por la montaña. Allí se mueve a sus anchas olisqueando, mirando, corriendo. La playa, pero, ya no la entusiasma tanto. La arena sí, pero el agua lejos lejos.
Y otra cosa que tampoco le gusta es verme sentada delante del bastidor. Entonces tiene una manera muy peculiar de contraatacar: se acerca con su muñeco para dejármelo sobre mis rodillas queriendo jugar. Deduzco que el px no le gusta nada porque un día se lió con una bolsa donde guardaba los hilos, que acabaron enredados y deshilacjados. El comedor parecía un campo de batalla.